El cultiu de la xufa es remunta a èpoques prou llunyanes de la història de l'home, havent-se constatat la presència dels seus tubèrculs en sarcòfags i tombes egípcies de les primeres dinasties (Serrallach, 1927). Va ser un aliment apreciat pels antics egipcis, com ho prova la narració de Teofrast: "... en terres arenoses, no lluny del llit del riu, creix sobre la terra anomenada Malniathalle, redona de forma, sense os i sense pell. Els habitants arrepleguen els tubèrculs i els couen, amb la qual cosa es tornen molt dolços, assaborint-se llavors com unes postres". 

Referències de la xufa, es troben en llibres molt antics d'autors perses i àrabs, que la tracten respectivament amb els noms d'Hab-el-Zem i Hab-elaziz-un-Zalam. Alguns autors xinesos la denominen Hiang-fu-tze- i Xa-ts-an, recomanant la beguda del seu suc com a estimulant de la gana, tranquil·litzant i per a aconseguir el benestar general (Dragendorff, 1898).

Des d'Egipte el cultiu de la xufa es va expansionar pel Nord d'Àfrica, arribant a la Península Ibèrica i Sicília conjuntament amb les onades islàmiques de l'Edat Mitjana. Les raons que probablement justifiquen la implantació del seu cultiu van ser, d'una banda, la prohibició del consum del vi per la religió mahometana, la qual cosa sens dubte aniria correlacionat amb la proliferació de begudes no alcohòliques i de refrescos i d'altra banda el reconeixement de les seues propietats medicinals. En efecte, el metge de Carles I, Andrés Laguna, en el segle XVI, adscrivia als tubèrculs de xufa propietats adequades per a combatre les inflamacions de les vies respiratòries i algunes molèsties estomacals. La tradició popular valenciana considera a l'orxata de xufes com un remei eficaç front els trastorns diarreics.

La cultura islàmica va fer expandir el cultiu de la xufa en les àrees mediterrànies de l'actual Comunitat Valenciana, existint constància per escrit que en el segle XIII ja es consumia àmpliament una beguda refrescant anomenada llet de xufes, sens dubte antecedent de l'actual orxata (orxata).

Cavanilles (1795) després de descriure àmpliament el cultiu de la xufa, indica que a este cultiu es dedicaven 180 fanecades (15 has) a Alboraia i Almássera.